***Que la covardia no us faci viure allò que no voleu, perquè cal ser valent...
Es lleva vora
dos quarts de 7 del matí, amb els primers rajos de sol, sempre amb un somriure.
Es fa un cafè, d’aquells intensos, amargs, per despertar al cos sencer, la ment
i l’esperit. Es vesteix amb la roba que la nit anterior va deixar preparada a
la banqueta que hi ha fora de l’habitació, agafa les sabates amb les mans i de
camí al rebedor passa per l’habitació dels menuts, entra i els fa un petó de
bon dia, ells, ni s’immuten, resten submergits
en un profund son, en algun món màgic, dins dels somnis; abans de sortir de
casa es calça, no ho fa abans per no fer soroll. A ell, que encara dorm, ni el
mira.
No agafa
l’ascensor, no cal, viu en un primer pis
en una casa de façana antiga i interior remodelat de l’eixample. Era del seu
avi, que li va fer de pare, i al morir l’hi va deixar en herència.
Camina amb pas
ferm i escoltant com la ciutat es desperta, no han tocat les vuit del matí
encara, s’atura a la parada de l’autobús, inspira i espera.
L’autobús
arriba, a la parada no hi ha ningú més, hi puja
i seu al fons de tot, on veurà tots els que entren, on imaginarà les
seves vides, on desconnectarà de la seva per uns instants, uns minuts en que no
és ella, una estona en que surt de si mateixa per ser qualsevol altre. No
escolta música, ni llegeix cap llibre o diari, observa i absorta camina per
pensaments i històries imaginades, passeja per vides i converses que no viurà
mai. Per ella és pau, tranquil·litat i harmonia.
Baixa a la
penúltima parada tot i que podria baixar a la última, l’hi agrada fer aquell
trajecte a peu, perquè així passa per una floristeria on no han obert al
públic, però les flors ja han arribat i deixen una olor a primavera que arriba
fins al final del carrer, al girar la cantonada hi queda el forn on s’asseu per
fer el segon cafè del dia, aquest cop acompanyat d’un petit entrepà, mai és el
mateix, ni el pa ni el que hi posen a l’interior, sempre deixa que el cambrer
la sorprengui; no agafa el diari, ni cap llibre, tampoc escolta música,
continua absorta en vides d’altres, en la del cambrer que diu adéu a la dona
amb la que comparteix la vida quan aquesta passa per davant regalant-li un
somriure i en la dels clients que sempre són els mateixos, l’home gran que
deixa el gos a fora, que no va lligat, però que no s’escapa, la dona que baixa
del pis del carrer del davant, amb una bata d’estar per casa i sabatilles a
comprar el pa per l’entrepà de la seva filla... en aquells moments continua
sentint pau, serenitat i calma.
Marxa i camina
fins la següent cantonada, no hi ha soroll encara, és tot silenci... fins que
arriba a la feina, i allà tot es mou, res va lent, les persones son
competitives i la pau s’acaba, és on queda oficialment inaugurat el dia.
Es dibuixa un
somriure d’alegria a la cara i hi passa les hores, resta els minuts que l’hi
queden per tornar a casa, on no vol ser, però que hi ha d’anar.
Estima als seus
menuts, però no a ell, no és feliç però és covarda, i en comptes de viure la
vida que vol, espera a que es faci de dia, espera els seus moments de pau per
sentir aquelles emocions que, quan és ella, no pot, per viure de mentida alguna
vida interessant.
A.
