dijous, 21 de novembre del 2013

Felicitat irreal

Malgrat que fa temps que no publico, no he deixat d'escriure.... 

***Que la covardia no us faci viure allò que no voleu, perquè cal ser valent...



Es lleva vora dos quarts de 7 del matí, amb els primers rajos de sol, sempre amb un somriure. Es fa un cafè, d’aquells intensos, amargs, per despertar al cos sencer, la ment i l’esperit. Es vesteix amb la roba que la nit anterior va deixar preparada a la banqueta que hi ha fora de l’habitació, agafa les sabates amb les mans i de camí al rebedor passa per l’habitació dels menuts, entra i els fa un petó de bon dia, ells, ni s’immuten,  resten submergits en un profund son, en algun món màgic, dins dels somnis; abans de sortir de casa es calça, no ho fa abans per no fer soroll. A ell, que encara dorm, ni el mira.

No agafa l’ascensor, no cal,  viu en un primer pis en una casa de façana antiga i interior remodelat de l’eixample. Era del seu avi, que li va fer de pare, i al morir l’hi va deixar en herència.

Camina amb pas ferm i escoltant com la ciutat es desperta, no han tocat les vuit del matí encara, s’atura a la parada de l’autobús, inspira i espera.

L’autobús arriba, a la parada no hi ha ningú més, hi puja  i seu al fons de tot, on veurà tots els que entren, on imaginarà les seves vides, on desconnectarà de la seva per uns instants, uns minuts en que no és ella, una estona en que surt de si mateixa per ser qualsevol altre. No escolta música, ni llegeix cap llibre o diari, observa i absorta camina per pensaments i històries imaginades, passeja per vides i converses que no viurà mai. Per ella és pau, tranquil·litat i harmonia.

Baixa a la penúltima parada tot i que podria baixar a la última, l’hi agrada fer aquell trajecte a peu, perquè així passa per una floristeria on no han obert al públic, però les flors ja han arribat i deixen una olor a primavera que arriba fins al final del carrer, al girar la cantonada hi queda el forn on s’asseu per fer el segon cafè del dia, aquest cop acompanyat d’un petit entrepà, mai és el mateix, ni el pa ni el que hi posen a l’interior, sempre deixa que el cambrer la sorprengui; no agafa el diari, ni cap llibre, tampoc escolta música, continua absorta en vides d’altres, en la del cambrer que diu adéu a la dona amb la que comparteix la vida quan aquesta passa per davant regalant-li un somriure i en la dels clients que sempre són els mateixos, l’home gran que deixa el gos a fora, que no va lligat, però que no s’escapa, la dona que baixa del pis del carrer del davant, amb una bata d’estar per casa i sabatilles a comprar el pa per l’entrepà de la seva filla... en aquells moments continua sentint pau, serenitat i calma.

Marxa i camina fins la següent cantonada, no hi ha soroll encara, és tot silenci... fins que arriba a la feina, i allà tot es mou, res va lent, les persones son competitives i la pau s’acaba, és on queda oficialment inaugurat el dia.

Es dibuixa un somriure d’alegria a la cara i hi passa les hores, resta els minuts que l’hi queden per tornar a casa, on no vol ser, però que hi ha d’anar.


Estima als seus menuts, però no a ell, no és feliç però és covarda, i en comptes de viure la vida que vol, espera a que es faci de dia, espera els seus moments de pau per sentir aquelles emocions que, quan és ella, no pot, per viure de mentida alguna vida interessant. 

A.

dilluns, 30 de juliol del 2012

BLUES DEL FUNERAL

Paren todos los relojes,
corten el teléfono,
eviten que el perro ladre,
silencien los pianos
y con un sonido suave entren el ataúd,
cierren las puertas,
impidan que vuelen los aviones.
Ha muerto
coloquen crespones,
callen a los niños,
desaparezcan las flores,
vacíen el océano,
y limpien el fondo;
pensé que el amor duraría para siempre:
me equivoqué.
Era mi norte, mi sur, mi este y oeste,
mi semana de trabajo,
y mi domingo de descanso,
mi mediodía,
mi medianoche,
mi conversación,
mi canción;
ya no se necesitan las estrellas, sáquenlas todas;
llévense la luna
y desmantelen el sol;
pues nada volverá a ser como antes.


W. H. AUDEN

diumenge, 10 de juny del 2012

TINTIN - Els Catarres

...

En un punt mort funcionant a ralentí
Com paralitzat per la por de tornar a patir
Esperant el dia en què escampi la tempesta
I me'n adoni que he deixat de sentir.

...

dissabte, 26 de maig del 2012

PERO SI TÚ NO ESTÁS


Pero si tú no estás y no me llevas no voy a volver
a ver la luz del sol, si tú no estás, mi vida ya
no tiene dimensión.

Todo en mi interior se hirió, algo parecido a dolor.
aquella ultima vez amor y nadie me hacer sonreír
y nadie ocupa tu lugar, da igual al tiempo no pasó.

Pero si tú no estás y no me llevas no voy a volver
a ver la luz del sol, si tú no estás, mi vida ya
no tiene dimensión.

La noche de despertara,  te espero
desde aquella vez
mis labios no han vuelto a besar, la piel desnuda de
tu amor, y nadie ocupa tu lugar, da igual al tiempo
no pasó.

Pero si tú no estás y no me llevas no voy a volver
a ver la luz de sol, si tú no estás, mi vida ya
no tiene dimensión. (Bis)

No te olvides de mi amor, no hay distancia
entre los dos.

Pero si tú no estás y no me llevas no voy a volver
a ver la luz del sol, si tú no estás, mi vida ya
no tiene dimensión. (Bis)

Pero si tu no estas......

divendres, 25 de maig del 2012

***A***


Només les persones que tenen la capacitat d'estimar intensament poden patir també un gran dolor, però aquesta mateixa necessitat d'estimar serveix per contrarestar el seu dolor i guarir-les.
                                                                                                                                                  Tolstoy. 



dilluns, 21 de maig del 2012

ETERNITAT




La mort no és un final
és el començament d’una nova vida
és on les ànimes són lliures. 
Tu i jo ens retrobarem
on l’essència de nosaltres habita.
El regal més gran serà
poder-te abraçar i dir-te
que t’estimo més que a la meva vida.
I es que on vagis tu vull anar-hi jo,
on visquis tu vull viure-hi jo.
És etern, l’amor és etern.
El teu poble serà el meu poble.
La teva sort serà la meva sort.
Allà on moris tu, hi moriré jo.

                                                                 Ana

divendres, 27 d’abril del 2012

EL CIELO


EL CIELO


Ojalá sea verdad, que existe el cielo en realidad
Quien tuviera fe en cada poro de la piel
Si creer, si imaginar lo que no podemos saber
Ojalá sea verdad, todo lo que no se ve


Que cuenten conmigo, llegado mi momento
Que juzguen mis santos, a eso no le tengo miedo
Si es verdad todo lo que dice sobre él
Ojalá que exista el cielo, y yo acabe allí también 
Ojalá que exista el cielo, para volveros a ver
                                                            
                                                                    Deluxe (Reconstrucción)

ojalá que exista el cielo, para volvernos a ver....