dijous, 21 de novembre de 2013

Felicitat irreal

Malgrat que fa temps que no publico, no he deixat d'escriure.... 

***Que la covardia no us faci viure allò que no voleu, perquè cal ser valent...



Es lleva vora dos quarts de 7 del matí, amb els primers rajos de sol, sempre amb un somriure. Es fa un cafè, d’aquells intensos, amargs, per despertar al cos sencer, la ment i l’esperit. Es vesteix amb la roba que la nit anterior va deixar preparada a la banqueta que hi ha fora de l’habitació, agafa les sabates amb les mans i de camí al rebedor passa per l’habitació dels menuts, entra i els fa un petó de bon dia, ells, ni s’immuten,  resten submergits en un profund son, en algun món màgic, dins dels somnis; abans de sortir de casa es calça, no ho fa abans per no fer soroll. A ell, que encara dorm, ni el mira.

No agafa l’ascensor, no cal,  viu en un primer pis en una casa de façana antiga i interior remodelat de l’eixample. Era del seu avi, que li va fer de pare, i al morir l’hi va deixar en herència.

Camina amb pas ferm i escoltant com la ciutat es desperta, no han tocat les vuit del matí encara, s’atura a la parada de l’autobús, inspira i espera.

L’autobús arriba, a la parada no hi ha ningú més, hi puja  i seu al fons de tot, on veurà tots els que entren, on imaginarà les seves vides, on desconnectarà de la seva per uns instants, uns minuts en que no és ella, una estona en que surt de si mateixa per ser qualsevol altre. No escolta música, ni llegeix cap llibre o diari, observa i absorta camina per pensaments i històries imaginades, passeja per vides i converses que no viurà mai. Per ella és pau, tranquil·litat i harmonia.

Baixa a la penúltima parada tot i que podria baixar a la última, l’hi agrada fer aquell trajecte a peu, perquè així passa per una floristeria on no han obert al públic, però les flors ja han arribat i deixen una olor a primavera que arriba fins al final del carrer, al girar la cantonada hi queda el forn on s’asseu per fer el segon cafè del dia, aquest cop acompanyat d’un petit entrepà, mai és el mateix, ni el pa ni el que hi posen a l’interior, sempre deixa que el cambrer la sorprengui; no agafa el diari, ni cap llibre, tampoc escolta música, continua absorta en vides d’altres, en la del cambrer que diu adéu a la dona amb la que comparteix la vida quan aquesta passa per davant regalant-li un somriure i en la dels clients que sempre són els mateixos, l’home gran que deixa el gos a fora, que no va lligat, però que no s’escapa, la dona que baixa del pis del carrer del davant, amb una bata d’estar per casa i sabatilles a comprar el pa per l’entrepà de la seva filla... en aquells moments continua sentint pau, serenitat i calma.

Marxa i camina fins la següent cantonada, no hi ha soroll encara, és tot silenci... fins que arriba a la feina, i allà tot es mou, res va lent, les persones son competitives i la pau s’acaba, és on queda oficialment inaugurat el dia.

Es dibuixa un somriure d’alegria a la cara i hi passa les hores, resta els minuts que l’hi queden per tornar a casa, on no vol ser, però que hi ha d’anar.


Estima als seus menuts, però no a ell, no és feliç però és covarda, i en comptes de viure la vida que vol, espera a que es faci de dia, espera els seus moments de pau per sentir aquelles emocions que, quan és ella, no pot, per viure de mentida alguna vida interessant. 

A.