divendres, 27 d’abril de 2012

EL CIELO


EL CIELO


Ojalá sea verdad, que existe el cielo en realidad
Quien tuviera fe en cada poro de la piel
Si creer, si imaginar lo que no podemos saber
Ojalá sea verdad, todo lo que no se ve


Que cuenten conmigo, llegado mi momento
Que juzguen mis santos, a eso no le tengo miedo
Si es verdad todo lo que dice sobre él
Ojalá que exista el cielo, y yo acabe allí también 
Ojalá que exista el cielo, para volveros a ver
                                                            
                                                                    Deluxe (Reconstrucción)

ojalá que exista el cielo, para volvernos a ver....

dimecres, 25 d’abril de 2012

DULCE INTRODUCCIÓN AL CAOS




Dulce introducción al caos

¿Cómo quieres que escriba una canción
si a tu lado no hay reivindicación?
La canción de que el tiempo no pasara,
donde nunca pasa nada.

Una racha de viento nos visitó,
y al árbol ni una rama se le agitó.
La canción de que el viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Un otoño el demonio se presentó.
Fue cuando el arbolito se deshojó.
La canción de que el tiempo se atrasara,
donde nunca pasó nada.

Una racha de viento nos visitó,
pero nuestra veleta ni se inmutó.
La canción de que el viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Mientras tanto pasan las horas.
Sueño que despierto a su vera.
Me pregunto si estará sola
y ardo dentro de una hoguera.

¿Cómo quieres que escriba una canción
si a tu lado he perdido la ambición?
La canción de que el tiempo no pasara,
donde nunca pasa nada.

Se rompió la cadena que ataba el reloj a las horas.
Se paró el aguacero, ahora somos, flotando, dos gotas.
Agarrado un momento a la cola del viento me siento mejor.
Me olvidé de poner en el suelo los pies y me siento mejor.
Volar, volar.

Una racha de viento nos visitó,
y a nosotros ni el pelo se nos movió.
La canción de que el viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Ya no queda una piedra en pie
porque el viento lo derribó.
No. No hay esa canción.
Ya no queda nada de ayer
porque el viento se lo llevó.
No. No hay esa canción.

EXTREMODURO


Que volin les notes de la cançó fins que ericin tots els sentits; Que el vent faci volar les penes i ens porti els records feliços. Que t'estimo, abans, ara i sempre. 

diumenge, 22 d’abril de 2012

L’HI HAURIA DIT SENSE EMBUTS TOT EL QUE PENSO (I)


No és fàcil dir el que sento. Són tants els sentiments i emocions que es barregen dins meu, coent en el meu interior. És ràbia, impotència, pena, dolor, per haver perdut el qui he perdut, i alhora, felicitat, no gaire, però en certa manera, felicitat per allò que deia l’altre dia, perquè si perdo, es perquè he tingut, si pateixo el desamor, és perquè he tingut amor, i tant que l’he tingut, però ara ja no, i és el que em cou a dins, i m’ofega la boca de l’estomac, i els pulmons i no puc ni respirar.

No sóc massa de parlar dels meus sentiments, en contra dels que molts pensen, no sóc una persona tant forta i també tinc les meves febleses. Dir en veu alta el que sento, és una d’elles, perquè se m’ennuvola la vista, i les llàgrimes cauen, i jo no em sento còmode parlant així.

Puc imaginar que qui m’estima, que la meva mare, que la meva germana, aquesta incomprensió els produeixi patiment, que la incertesa les neguitegi, i de debò que em sap greu, però només us demano un moment de paciència.

Considero necessari tancar-me per coneixe’m, per descobrir qui sóc i on he d’anar. Necessito temps per entendre que sóc només una persona en singular, que el plural de la parella desapareix. Necessito acostumar-me al nou ritme de vida, a aquest nou so, que encara ara em fa mal escoltar. Comporta temps assimilar-ho tot.

Contra qualsevol creença de que “estic bé” us dic que no és així. Que la meva existència és dura, és trista. Que no tinc dies dolents, ni de “baixón”, que de base són així, negres, i que de tant en tant, puc arribar a viure un moment gris. No se si m’enteneu.

Només necessito el meu espai, caminar al meu ritme. Entenc que no tothom estigui disposat a fer un esforç per entendre’m, no obligo a ningú a fer-ho, només demano que qui ho vulgui fer ho faci de debò. Que no recrimini, que no pretengui canviar-me, que no m’obligui a ser diferent, que m’accepti, de la mateixa manera que acceptaré aquells que vulguin retirar-se.

Que abans de recriminar-me res, us atureu un instant, i penseu en totes les coses que si que faig, en tots els esforços  de cada dia, que no per llevar-me cada dia, vol dir que sigui fàcil, que no per sortir a caminar vol dir que no em costi... a vegades m’és del tot impossible donar més del que dono, i a vegades simplement no em ve de gust, no em dóna la gana o no em compensa.

No demano companyia, ni xerrades, ni afecte, només demano tranquil•litat, poder decidir, sé jo qui guiï la meva vida, sense preocupar-me de si estaré ferint algú.  

Gràcies. Per la paciència. Per llegir-me. Per recolzar-me.

divendres, 20 d’abril de 2012

CALLADAMENT

Dilluns és Sant Jordi i per la xarxa hi corre un projecte prou interessant anomenat UN SANT JORDI PLE DE VEUS, es tracta de gravar algun fragment literari català. Jo he escollit el poema Calladament, de Miquel Martí i Pol, que es troba en el llibre d’absències. És un poema fantàstic, i ell un poeta increïble. a sota de l'entrada d'avui hi ha el link per escoltar el poema que he gravat.


El meu primer Sant Jordi després de ... , serà especial igualment, perquè tot comença a tenir sentit, o potser és simple casualitat. No, sabem que no existeixen les casualitats. Tot passa perquè ha de passar. Tot és com és perquè així ha de ser. Però abans de marxar vas regalar-me petits moments que dia rere dia passen a tenir un sentit diferent, esdevenen moments anticipats per aconteixaments futurs, pocs m’entendran, jo i ell ens entenem, i això és suficient. Només puc dir que continuo vivint moments dolços, revivint regals passats. Gràcies per la rosa a la taula aquell dia d’estiu, abans era simplement un acte romàntic, avui és més que això, avui sé que aquella rosa d’estiu, tenia un sentit primaveral, ara ja ho sé, i se que no va ser la última.  Gràcies. 
Et regalo aquest poema, sé que el pots escoltar, sé que el pots sentir. Vol dir el que diu. Ni més ni menys.
És Miquel Martí i Pol el seu autor. 
Vola fins al jardí on t’agradava descansar i escolta’l, no hi ha lloc millor per respirar profundament i gaudir, del poema, del sol, de la natura, de tot el que representa, de la felicitat eterna i els moments màgics. Com un miratge apareixeré, igual que apareixes com un oasi, aclarint la foscor de la nit. 


sabent que...
l’endemà et despertes i tornes a ser tu i creus que és injust, però no ho dius a ningú. 


LLIBRE D'ABSÈNCIES


CALLADAMENT


Des d'aquesta aspra solitud et penso. 
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles 
els pollancs que miràvem en silenci 
des del portal de casa. 
Tantes coses 
se m'han perdut amb tu que em resta a penes 
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata 
fins i tot en un àmbit tan estricte. 
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles, 
el verd proclama vida i esperança 
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te 
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci 
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
          MIQUEL MARTÍ I POL




CALLADAMENT (link)

dijous, 12 d’abril de 2012

ENS RETROBAREM ARA HEM DE FER CAMÍ I TU, TU JA ETS PART DE MI.


DIA 1


Avui, avui és dia 1
on comencen les coses
on comença el teu futur


Avui, avui ja em despertat
hem fet una passa
cap al lloc que hem somiat.


Tot esta bé, no has de patir per mi
és la meva aposta, algú en dirà destí.
Ens retrobarem ara hem de fer camí i tu,
tu ja ets part de mi.


Plou, escric en un paper,
totes les coses que ja no vull ser.
Sóc, soc a mig camí
demà segueixo l'etapa
he de pujar fins el cim.


Tot esta bé
no has de patir per mi
és la meva vida que amb tu estic compartint.
Com un falcó volant a l'infinit, a les estrelles
és ara o mai.


Quiet, un punt dins de l'espai
on tot és silenci, on tot esta calmat.
Obro els ulls, començo un nou dia
reescriurem la història,
serem possibilitats.


              Gossos.

dimecres, 11 d’abril de 2012

Y se fue. Sin un beso ni un adiós. En momentos como ése un simple adiós verdaderamente hubiera sido muy poco y un beso, seguramente también...