dilluns, 30 de juliol de 2012

BLUES DEL FUNERAL

Paren todos los relojes,
corten el teléfono,
eviten que el perro ladre,
silencien los pianos
y con un sonido suave entren el ataúd,
cierren las puertas,
impidan que vuelen los aviones.
Ha muerto
coloquen crespones,
callen a los niños,
desaparezcan las flores,
vacíen el océano,
y limpien el fondo;
pensé que el amor duraría para siempre:
me equivoqué.
Era mi norte, mi sur, mi este y oeste,
mi semana de trabajo,
y mi domingo de descanso,
mi mediodía,
mi medianoche,
mi conversación,
mi canción;
ya no se necesitan las estrellas, sáquenlas todas;
llévense la luna
y desmantelen el sol;
pues nada volverá a ser como antes.


W. H. AUDEN

diumenge, 10 de juny de 2012

TINTIN - Els Catarres

...

En un punt mort funcionant a ralentí
Com paralitzat per la por de tornar a patir
Esperant el dia en què escampi la tempesta
I me'n adoni que he deixat de sentir.

...

dissabte, 26 de maig de 2012

PERO SI TÚ NO ESTÁS


Pero si tú no estás y no me llevas no voy a volver
a ver la luz del sol, si tú no estás, mi vida ya
no tiene dimensión.

Todo en mi interior se hirió, algo parecido a dolor.
aquella ultima vez amor y nadie me hacer sonreír
y nadie ocupa tu lugar, da igual al tiempo no pasó.

Pero si tú no estás y no me llevas no voy a volver
a ver la luz del sol, si tú no estás, mi vida ya
no tiene dimensión.

La noche de despertara,  te espero
desde aquella vez
mis labios no han vuelto a besar, la piel desnuda de
tu amor, y nadie ocupa tu lugar, da igual al tiempo
no pasó.

Pero si tú no estás y no me llevas no voy a volver
a ver la luz de sol, si tú no estás, mi vida ya
no tiene dimensión. (Bis)

No te olvides de mi amor, no hay distancia
entre los dos.

Pero si tú no estás y no me llevas no voy a volver
a ver la luz del sol, si tú no estás, mi vida ya
no tiene dimensión. (Bis)

Pero si tu no estas......

divendres, 25 de maig de 2012

***A***


Només les persones que tenen la capacitat d'estimar intensament poden patir també un gran dolor, però aquesta mateixa necessitat d'estimar serveix per contrarestar el seu dolor i guarir-les.
                                                                                                                                                  Tolstoy. 



dilluns, 21 de maig de 2012

ETERNITAT




La mort no és un final
és el començament d’una nova vida
és on les ànimes són lliures. 
Tu i jo ens retrobarem
on l’essència de nosaltres habita.
El regal més gran serà
poder-te abraçar i dir-te
que t’estimo més que a la meva vida.
I es que on vagis tu vull anar-hi jo,
on visquis tu vull viure-hi jo.
És etern, l’amor és etern.
El teu poble serà el meu poble.
La teva sort serà la meva sort.
Allà on moris tu, hi moriré jo.

                                                                 Ana

divendres, 27 d’abril de 2012

EL CIELO


EL CIELO


Ojalá sea verdad, que existe el cielo en realidad
Quien tuviera fe en cada poro de la piel
Si creer, si imaginar lo que no podemos saber
Ojalá sea verdad, todo lo que no se ve


Que cuenten conmigo, llegado mi momento
Que juzguen mis santos, a eso no le tengo miedo
Si es verdad todo lo que dice sobre él
Ojalá que exista el cielo, y yo acabe allí también 
Ojalá que exista el cielo, para volveros a ver
                                                            
                                                                    Deluxe (Reconstrucción)

ojalá que exista el cielo, para volvernos a ver....

dimecres, 25 d’abril de 2012

DULCE INTRODUCCIÓN AL CAOS




Dulce introducción al caos

¿Cómo quieres que escriba una canción
si a tu lado no hay reivindicación?
La canción de que el tiempo no pasara,
donde nunca pasa nada.

Una racha de viento nos visitó,
y al árbol ni una rama se le agitó.
La canción de que el viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Un otoño el demonio se presentó.
Fue cuando el arbolito se deshojó.
La canción de que el tiempo se atrasara,
donde nunca pasó nada.

Una racha de viento nos visitó,
pero nuestra veleta ni se inmutó.
La canción de que el viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Mientras tanto pasan las horas.
Sueño que despierto a su vera.
Me pregunto si estará sola
y ardo dentro de una hoguera.

¿Cómo quieres que escriba una canción
si a tu lado he perdido la ambición?
La canción de que el tiempo no pasara,
donde nunca pasa nada.

Se rompió la cadena que ataba el reloj a las horas.
Se paró el aguacero, ahora somos, flotando, dos gotas.
Agarrado un momento a la cola del viento me siento mejor.
Me olvidé de poner en el suelo los pies y me siento mejor.
Volar, volar.

Una racha de viento nos visitó,
y a nosotros ni el pelo se nos movió.
La canción de que el viento se parara,
donde nunca pasa nada.

Ya no queda una piedra en pie
porque el viento lo derribó.
No. No hay esa canción.
Ya no queda nada de ayer
porque el viento se lo llevó.
No. No hay esa canción.

EXTREMODURO


Que volin les notes de la cançó fins que ericin tots els sentits; Que el vent faci volar les penes i ens porti els records feliços. Que t'estimo, abans, ara i sempre. 

diumenge, 22 d’abril de 2012

L’HI HAURIA DIT SENSE EMBUTS TOT EL QUE PENSO (I)


No és fàcil dir el que sento. Són tants els sentiments i emocions que es barregen dins meu, coent en el meu interior. És ràbia, impotència, pena, dolor, per haver perdut el qui he perdut, i alhora, felicitat, no gaire, però en certa manera, felicitat per allò que deia l’altre dia, perquè si perdo, es perquè he tingut, si pateixo el desamor, és perquè he tingut amor, i tant que l’he tingut, però ara ja no, i és el que em cou a dins, i m’ofega la boca de l’estomac, i els pulmons i no puc ni respirar.

No sóc massa de parlar dels meus sentiments, en contra dels que molts pensen, no sóc una persona tant forta i també tinc les meves febleses. Dir en veu alta el que sento, és una d’elles, perquè se m’ennuvola la vista, i les llàgrimes cauen, i jo no em sento còmode parlant així.

Puc imaginar que qui m’estima, que la meva mare, que la meva germana, aquesta incomprensió els produeixi patiment, que la incertesa les neguitegi, i de debò que em sap greu, però només us demano un moment de paciència.

Considero necessari tancar-me per coneixe’m, per descobrir qui sóc i on he d’anar. Necessito temps per entendre que sóc només una persona en singular, que el plural de la parella desapareix. Necessito acostumar-me al nou ritme de vida, a aquest nou so, que encara ara em fa mal escoltar. Comporta temps assimilar-ho tot.

Contra qualsevol creença de que “estic bé” us dic que no és així. Que la meva existència és dura, és trista. Que no tinc dies dolents, ni de “baixón”, que de base són així, negres, i que de tant en tant, puc arribar a viure un moment gris. No se si m’enteneu.

Només necessito el meu espai, caminar al meu ritme. Entenc que no tothom estigui disposat a fer un esforç per entendre’m, no obligo a ningú a fer-ho, només demano que qui ho vulgui fer ho faci de debò. Que no recrimini, que no pretengui canviar-me, que no m’obligui a ser diferent, que m’accepti, de la mateixa manera que acceptaré aquells que vulguin retirar-se.

Que abans de recriminar-me res, us atureu un instant, i penseu en totes les coses que si que faig, en tots els esforços  de cada dia, que no per llevar-me cada dia, vol dir que sigui fàcil, que no per sortir a caminar vol dir que no em costi... a vegades m’és del tot impossible donar més del que dono, i a vegades simplement no em ve de gust, no em dóna la gana o no em compensa.

No demano companyia, ni xerrades, ni afecte, només demano tranquil•litat, poder decidir, sé jo qui guiï la meva vida, sense preocupar-me de si estaré ferint algú.  

Gràcies. Per la paciència. Per llegir-me. Per recolzar-me.

divendres, 20 d’abril de 2012

CALLADAMENT

Dilluns és Sant Jordi i per la xarxa hi corre un projecte prou interessant anomenat UN SANT JORDI PLE DE VEUS, es tracta de gravar algun fragment literari català. Jo he escollit el poema Calladament, de Miquel Martí i Pol, que es troba en el llibre d’absències. És un poema fantàstic, i ell un poeta increïble. a sota de l'entrada d'avui hi ha el link per escoltar el poema que he gravat.


El meu primer Sant Jordi després de ... , serà especial igualment, perquè tot comença a tenir sentit, o potser és simple casualitat. No, sabem que no existeixen les casualitats. Tot passa perquè ha de passar. Tot és com és perquè així ha de ser. Però abans de marxar vas regalar-me petits moments que dia rere dia passen a tenir un sentit diferent, esdevenen moments anticipats per aconteixaments futurs, pocs m’entendran, jo i ell ens entenem, i això és suficient. Només puc dir que continuo vivint moments dolços, revivint regals passats. Gràcies per la rosa a la taula aquell dia d’estiu, abans era simplement un acte romàntic, avui és més que això, avui sé que aquella rosa d’estiu, tenia un sentit primaveral, ara ja ho sé, i se que no va ser la última.  Gràcies. 
Et regalo aquest poema, sé que el pots escoltar, sé que el pots sentir. Vol dir el que diu. Ni més ni menys.
És Miquel Martí i Pol el seu autor. 
Vola fins al jardí on t’agradava descansar i escolta’l, no hi ha lloc millor per respirar profundament i gaudir, del poema, del sol, de la natura, de tot el que representa, de la felicitat eterna i els moments màgics. Com un miratge apareixeré, igual que apareixes com un oasi, aclarint la foscor de la nit. 


sabent que...
l’endemà et despertes i tornes a ser tu i creus que és injust, però no ho dius a ningú. 


LLIBRE D'ABSÈNCIES


CALLADAMENT


Des d'aquesta aspra solitud et penso. 
Ja no hi seràs mai més quan treguin fulles 
els pollancs que miràvem en silenci 
des del portal de casa. 
Tantes coses 
se m'han perdut amb tu que em resta a penes 
l'espai de mi mateix per recordar-te.
Però la vida, poderosa, esclata 
fins i tot en un àmbit tan estricte. 
Tu ja no hi ets i els pollancs han tret fulles, 
el verd proclama vida i esperança 
i jo visc, i és vivint que puc pensar-te 
i fer-te créixer amb mi fins que el silenci 
m'engoleixi com t'ha engolit per sempre.
          MIQUEL MARTÍ I POL




CALLADAMENT (link)

dijous, 12 d’abril de 2012

ENS RETROBAREM ARA HEM DE FER CAMÍ I TU, TU JA ETS PART DE MI.


DIA 1


Avui, avui és dia 1
on comencen les coses
on comença el teu futur


Avui, avui ja em despertat
hem fet una passa
cap al lloc que hem somiat.


Tot esta bé, no has de patir per mi
és la meva aposta, algú en dirà destí.
Ens retrobarem ara hem de fer camí i tu,
tu ja ets part de mi.


Plou, escric en un paper,
totes les coses que ja no vull ser.
Sóc, soc a mig camí
demà segueixo l'etapa
he de pujar fins el cim.


Tot esta bé
no has de patir per mi
és la meva vida que amb tu estic compartint.
Com un falcó volant a l'infinit, a les estrelles
és ara o mai.


Quiet, un punt dins de l'espai
on tot és silenci, on tot esta calmat.
Obro els ulls, començo un nou dia
reescriurem la història,
serem possibilitats.


              Gossos.

dimecres, 11 d’abril de 2012

Y se fue. Sin un beso ni un adiós. En momentos como ése un simple adiós verdaderamente hubiera sido muy poco y un beso, seguramente también...


divendres, 23 de març de 2012

EL CAMINO DE LAS LÁGRIMAS -- JORGE BUCAY

El dolor atraviesa el tiempo.


                Duele el pasado,
                         duele el presente
                                  y especialmente duele el futuro.

dimecres, 21 de març de 2012

SENTIMENTS

No sóc feliç. Això és evident. Però sóc afortunada, és potser contradictori, però tot i la meva infelicitat em sento molt afortunada, perquè només existeix una cosa pitjor al món que haver perdut l’Albert tant aviat, tant d’hora i tant injustament, i seria no haver-lo conegut, però jo l’he conegut, ens em estimat, i des de plans existencials diferents ens continuem estimant, ho sé, ho noto, no ho dubto, em conviscut, em compartit, em compartit la mateixa felicitat, objectius, desitjos i somnis, i dins tot el dolor que sento,  això em fa estar tranquil•la i em fa sentir afortunada, dins la mala sort que estic vivint, dins la desgràcia i la pena, hi ha una petita llum, hi ha un puntet que brilla intensament, i són aquest 6 anys amb tu, la gran sort d’haver-nos conegut, d’haver-nos estimat, d’haver compartit una felicitat indescriptible, i també moments més durs i complicats, com els de qualsevol parella. Ara et perdo, et perdo físicament i perdo el futur que tants cops hem imaginat, però et continuo tenint, en mi, dins meu i per sempre. 

Davant de situacions tant estressants i complexes com la que estic vivint, sota el meu punt de vista, crec que cal informar-se per saber afrontar la nova vida que començo i per això estic llegint EL CAMINO DE LAS LÁGRIMAS de JORGE BUCAY, en aquest llibre he trobat la carta d’una noia que reflexa molt bé els sentiments que em passen aquests dies, i que perfectament podria ser meva. Per això l’escric a continuació, tot i que una mica modificada, perquè puc semblar a vegades incomprensible, i es que no es fàcil viure aquesta vida que m’ha tocat, i ara per ara, avui per avui, no sóc qui era, ni pretenc ser-ho, vull que qui m’intenti ajudar, entengui que no estic passant per un moment fàcil, que no em digueu que sabeu pel que estic passant, perquè per sort vostra no ho sabeu. Entenc que ajudar-me no es fàcil, lliurement cadascú ha escollit acompanyar-me en aquests moments, no he requerit ningú, no he obligat a ningú, per això espero que entengueu, simplement intenteu comprendre, que el que he perdut en aquest moment és molt més que tot el que porto guanyat...que res compensa...

CARTA A MI MEJOR AMIGA

Por favor, quiero que sepas que yo necesito que me sostengas.
Aunque no te lo diga y aunque a veces te diga que no.


Puede que por el momento no sea capaz de pedirte ayuda porque estoy bastante aturdida, pero siempre preciso saber que estás ahí.
Debes saber que yo no espero que me hagas sentir bien ni que hagas que desaparezca mi pena. En este momento nadie puede, es imposible.
Lo que necesito es que me ayudes a calmarme, que aceptes mi dolor y que seas tan sabia como para soportar tu impotencia cuando no te dejo ayudarme.
Si no puedes llamarme porque no soportas tu dolor o no quieres aguantar el mio, dimelo. Yo lo voy a entender mejor que si pusieras excusas de todo tipo.


Espero que puedas entender mis enojos y perdonar mis exabruptos. No eres tu ni los demás los que me enfadan. Es saber que he perdido para siempre a quien más quería.


No trates de evitar mis lágrimas. Verme llorar puede ser duro para ti, pero es un modo saludable de expresar un poco de mi pena.
Te aseguro que llorar es bueno para mí, por eso cuando me encuentres llorando trata de sentarte a mi lado, y déjame llorar al lado tuyo, ese será un gran consuelo. 


No trates de conformarme comparando mi pérdida con otras peores. Mi pena es mía i intransferible. No me importa para nada las demás,  yo estoy desconsolada y que me figas que hubiera podido ser peor no me reconforta para nada, es más me molesta.
No me digas que fue lo mejor que podía pasar, porque sé que no es verdad.
No me digas que te imaginas como me siento. Nadie puede. En todo caso, por favor, pregúntame cómo me siento hoy y yo trataré de contártelo.
No me pidas que deje esto atrás, que olvide y que siga adelante con mi vida. Esta es mi vida. 
Y entiéndeme si no puedo compartir los momentos felices que estás viviendo. Me gustaría poder. Pero ahora, mi dolor es tan intenso que me da absolutamente igual lo feliz que estés, la suerte que tengas, y no puedo alegrarme por ti, no es que no quiera, es que no puedo, es que estoy rota por dentro y no es fácil vivir así.


Si quieres de verdad hacer algo conmigo, intenta ofrecerme encuentros específicos, un almuerzo, una hora libre. Yo estoy demasiado herida para poder pensar más allá de hoy o para decidir algo divertido, es que nada me parece divertido.


Necesito hacer el duelo, sabes.
Necesito ser yo, y necesito no olvidar.
Quiero solo encontrar la manera de recordarlo en paz y sin dolor, solo con amor.


Finalmente, amiga querida, te ruego que aceptes mi duelo sin interferir y que admitas mi sufrimiento sin resistencias.
Yo siempre recordaré el amor sanador que me ofreciste. 


Aquesta carta, com ja he dit reflexa el que sento, tal qual, així és, demano que si voleu ajudar-me intenteu comprendre i no jutjar-me, ara no, no ho necessito.

El llibre a part d’ajudar a la persona que pateix el dol, té un capítol destinat a les persones que decideixen acompanyar al que està de dol, de la mateixa manera en que jo he d’aprendre a viure així, sense ell, i em preocupo de fer-ho i m’informo, crec igual d’important que les persones que vulguin ajudar-me s’informin també. No naixem ensenyats, i per això cal buscar respostes. Llegia aquest capítol i em donava compte de que em molesten les mateixes coses que a la resta de la gent, que necessito el que altres que fan el seu dol necessiten. Que tothom s’equivoca...

La tasca d’acompanyar, es basa en estar al costat de la persona que pateix la pèrdua, però sobre tot en no fer el que no s’ha de fer:

- No facis el que fa la gent perquè és el que s’acostuma a fer. No oblidis que el que més necessito al principi es plorar i parlar, sense forçar, quan jo vulgui.
- No facis el que no vols fer. No ajudis més del que et demani el teu cor.
- No diguis frases fetes dissenyades per aquests casos. Si no saps que dir, el millor es que no diguis res, perquè personalment no suporto aquests tipus de frases fetes, m’enerven.
- No em donis ordres ni em diguis que m’he de sobreposar, ja ho faré quan pugui, no estic així per gust. Tant sols escolta i estigues present, sense intentar aixecar-me l’ànim, no pots, ni tu ni ningú. Un cor trencat necessita temps per recuperar-se.
- no em diguis que em comprens si no has passat per una situació similar. Ni jo mateixa em comprenc, i això que fa 8 anys ja vaig fer el dol per la pèrdua del meu pare, i avui, tot és diferent.
- No treguis importància al que ha passat dient-me tot el que em queda, ni intentis fer-me veure els avantatges de la nova etapa de vida que començo. No em diguis que sóc jove, perquè si, ho sóc i que? Per tenir 25 anys la pena és menor? Es pressuposa que refaré la meva vida, tothom ho diu, creus que m’importa? Primer, que és una suposició. Segon, que ser jove no és sinònim de patir menys, tenir 25 anys i viure aquesta pèrdua implica ser viuda precoç. Quedar-te sense el recolzament més important que he tingut des de fa 6 anys, quedar-te sense aquella mà a la qual apretar quan tot va malament, sense les abraçades que em consolen, sense l’amor de la meva vida, sense el futur imaginat, tot desapareix, així que ningú tregui importància, de totes les actituds d’aquesta llista, la que més em molesta i m’enfada és aquesta. 
- Mai, sobretot, mai m’interrompis el plor. La majoria de la gent talla les emocions de l’altre no per la declarada intenció de protegir-lo del patiment, sinó amb la veritable i oculta intenció de protegir-se de les seves pròpies emocions doloroses. 

diumenge, 18 de març de 2012

LA ALEGORÍA DEL CARRUAJE II

"Mirando hacia la derecha me sobresalta un movimiento brusco del carruaje. Miro el camino y me doy cuenta de que estamos transitando por la banquina. Le grito al cochero que tenga cuidado y él inmediatamente retoma la senda. No entiendo cómo se ha distraído tanto como para no notar que dejaba la huella. Quizá se esté poniendo viejo.


Giro mi cabeza hacia la izquierda para hacerle una señal a mi compañero de ruta y dejarle saber que todo está en orden... pero no le veo. 


El sobresalto ahora es intenso, nunca antes nos habíamos perdido en ruta. Desde que nos encontramos no nos habíamos separado ni por un momento.


Era un pacto sin palabras. 
Nos deteníamos si el otro se detenía. 
Acelerábamos si el otro apuraba el paso. 
Tomábamos juntos el desvío si cualquiera de los dos decidía hacerlo... 
Y ahora ha desaparecido. 
De repente no está a la vista.


Me asomo infructuosamente observando el camino hacia ambos lados. 
No hay caso. 
Le pregunto al cochero, y me confiesa que desde hace un rato dormitaba en el pescante. Argumenta que, de tanto andar acompañados, muchas veces alguno de los dos cocheros se dormía un ratito, confiado en que el otro se haría vigía del camino.
Cuántas veces los caballos mismos dejaban de imponer un ritmo propio para cabalgar al que imponían los caballos del carruaje de al lado. 


Éramos como dos personas guiadas por un mismo deseo, como dos individuos con un único intelecto, como dos seres habitando en un solo cuerpo.


Y de repente, 
la soledad, 
el silencio, 
el desconcierto...


¿Se habrá accidentado mientras yo distraído no miraba? 
Quizás los caballos habían tomado el rumbo equivocado aprovecando que ambos cocheros dormían... Quizás el carruaje se había adelantado sin siquiera notar nuestra ausencia y proseguía su marcha más adelante en el camino.


Me asomo una vez más por la ventanilla y grito:
_¡¡¡Hola!!!


Espero unos segundos y le repito al silencio:
_¡Hooolaaaa!


Y una vez más:
_¿¿¿Dónde estás???


...


Ninguna respuesta.


¿Debería volver a buscarlo... 
sería mejor quedarme y esperar que llegue...
o más bien debería acelerar el paso para volver a encontrarlo más adelante?


Hace mucho tiempo que no me planteaba estas decisiones. 
Había decidido allá y entonces dejarme llevar a su lado adonde el camino apuntara. 


Pero ahora... 


El temor de que estuviera extraviado y la preocupación de que algo le haya pasado van dejando lugar a una emoción diferente.


¿Y si hubiera decidido no seguir conmigo?


Después de un tiempo me doy cuenta de que por mucho que lo espere nunca volverá. 
Por lo menos no a este lugar. 


La opción es seguir o dejarme morir aquí. 
Dejarme morir. 
Me tienta esa idea.


Desengancho los caballos y le pido al cochero que se apee. Los miro: carruaje, cochero, caballos, yo mismo...


Así me siento, dividido, perdido, destrozado. Mis pensamientos por un lado, mis emociones por otro, mi cuerpo por otro, mi alma, mi espíritu, mi conciencia de mí mismo, allí paralizada.


Levanto la vista y miro al camino hacia adelante. 
Desde donde estoy, el paisaje parece un pantano. 
Unos metros al frente la tierra se vuelve un lodazal. 
Cientos de charcos y barrizales me muestran que el sendero que sigue es peligroso y resbaladizo...


No es la lluvia lo que ha empapado la tierra. 
Son las lágrimas de todos los que pasaron antes 
por este camino mientras iban llorando una pérdida.


También las mías, creo... pronto mojarán el sendero..."


JORGE BUCAY. EL CAMINO DE LAS LÁGRIMAS. 


Ens trobarem on l’essència de nosaltres habita, on les ànimes són lliures. Alguns marxen d’hora, però una gran persona em va dir un dia: Les persones moren quan deixes d’estimar-les, de recordar-les… No moriràs mai doncs, dins el meu cor hi tens un bonic espai, des de fa 6 anys, i per sempre. Siguis on siguis espera que acabi amb les meves tasques, alguns som més lents, o potser es que tenim més feina. Estigues on ets, perquè se que puc sentir-te. T’estimo molt i sempre.
                                                         ∞