SENTIMENTS

No sóc feliç. Això és evident. Però sóc afortunada, és potser contradictori, però tot i la meva infelicitat em sento molt afortunada, perquè només existeix una cosa pitjor al món que haver perdut l’Albert tant aviat, tant d’hora i tant injustament, i seria no haver-lo conegut, però jo l’he conegut, ens em estimat, i des de plans existencials diferents ens continuem estimant, ho sé, ho noto, no ho dubto, em conviscut, em compartit, em compartit la mateixa felicitat, objectius, desitjos i somnis, i dins tot el dolor que sento,  això em fa estar tranquil•la i em fa sentir afortunada, dins la mala sort que estic vivint, dins la desgràcia i la pena, hi ha una petita llum, hi ha un puntet que brilla intensament, i són aquest 6 anys amb tu, la gran sort d’haver-nos conegut, d’haver-nos estimat, d’haver compartit una felicitat indescriptible, i també moments més durs i complicats, com els de qualsevol parella. Ara et perdo, et perdo físicament i perdo el futur que tants cops hem imaginat, però et continuo tenint, en mi, dins meu i per sempre. 

Davant de situacions tant estressants i complexes com la que estic vivint, sota el meu punt de vista, crec que cal informar-se per saber afrontar la nova vida que començo i per això estic llegint EL CAMINO DE LAS LÁGRIMAS de JORGE BUCAY, en aquest llibre he trobat la carta d’una noia que reflexa molt bé els sentiments que em passen aquests dies, i que perfectament podria ser meva. Per això l’escric a continuació, tot i que una mica modificada, perquè puc semblar a vegades incomprensible, i es que no es fàcil viure aquesta vida que m’ha tocat, i ara per ara, avui per avui, no sóc qui era, ni pretenc ser-ho, vull que qui m’intenti ajudar, entengui que no estic passant per un moment fàcil, que no em digueu que sabeu pel que estic passant, perquè per sort vostra no ho sabeu. Entenc que ajudar-me no es fàcil, lliurement cadascú ha escollit acompanyar-me en aquests moments, no he requerit ningú, no he obligat a ningú, per això espero que entengueu, simplement intenteu comprendre, que el que he perdut en aquest moment és molt més que tot el que porto guanyat...que res compensa...

CARTA A MI MEJOR AMIGA

Por favor, quiero que sepas que yo necesito que me sostengas.
Aunque no te lo diga y aunque a veces te diga que no.


Puede que por el momento no sea capaz de pedirte ayuda porque estoy bastante aturdida, pero siempre preciso saber que estás ahí.
Debes saber que yo no espero que me hagas sentir bien ni que hagas que desaparezca mi pena. En este momento nadie puede, es imposible.
Lo que necesito es que me ayudes a calmarme, que aceptes mi dolor y que seas tan sabia como para soportar tu impotencia cuando no te dejo ayudarme.
Si no puedes llamarme porque no soportas tu dolor o no quieres aguantar el mio, dimelo. Yo lo voy a entender mejor que si pusieras excusas de todo tipo.


Espero que puedas entender mis enojos y perdonar mis exabruptos. No eres tu ni los demás los que me enfadan. Es saber que he perdido para siempre a quien más quería.


No trates de evitar mis lágrimas. Verme llorar puede ser duro para ti, pero es un modo saludable de expresar un poco de mi pena.
Te aseguro que llorar es bueno para mí, por eso cuando me encuentres llorando trata de sentarte a mi lado, y déjame llorar al lado tuyo, ese será un gran consuelo. 


No trates de conformarme comparando mi pérdida con otras peores. Mi pena es mía i intransferible. No me importa para nada las demás,  yo estoy desconsolada y que me figas que hubiera podido ser peor no me reconforta para nada, es más me molesta.
No me digas que fue lo mejor que podía pasar, porque sé que no es verdad.
No me digas que te imaginas como me siento. Nadie puede. En todo caso, por favor, pregúntame cómo me siento hoy y yo trataré de contártelo.
No me pidas que deje esto atrás, que olvide y que siga adelante con mi vida. Esta es mi vida. 
Y entiéndeme si no puedo compartir los momentos felices que estás viviendo. Me gustaría poder. Pero ahora, mi dolor es tan intenso que me da absolutamente igual lo feliz que estés, la suerte que tengas, y no puedo alegrarme por ti, no es que no quiera, es que no puedo, es que estoy rota por dentro y no es fácil vivir así.


Si quieres de verdad hacer algo conmigo, intenta ofrecerme encuentros específicos, un almuerzo, una hora libre. Yo estoy demasiado herida para poder pensar más allá de hoy o para decidir algo divertido, es que nada me parece divertido.


Necesito hacer el duelo, sabes.
Necesito ser yo, y necesito no olvidar.
Quiero solo encontrar la manera de recordarlo en paz y sin dolor, solo con amor.


Finalmente, amiga querida, te ruego que aceptes mi duelo sin interferir y que admitas mi sufrimiento sin resistencias.
Yo siempre recordaré el amor sanador que me ofreciste. 

Aquesta carta, com ja he dit reflexa el que sento, tal qual, així és, demano que si voleu ajudar-me intenteu comprendre i no jutjar-me, ara no, no ho necessito.

El llibre a part d’ajudar a la persona que pateix el dol, té un capítol destinat a les persones que decideixen acompanyar al que està de dol, de la mateixa manera en que jo he d’aprendre a viure així, sense ell, i em preocupo de fer-ho i m’informo, crec igual d’important que les persones que vulguin ajudar-me s’informin també. No naixem ensenyats, i per això cal buscar respostes. Llegia aquest capítol i em donava compte de que em molesten les mateixes coses que a la resta de la gent, que necessito el que altres que fan el seu dol necessiten. Que tothom s’equivoca...

La tasca d’acompanyar, es basa en estar al costat de la persona que pateix la pèrdua, però sobre tot en no fer el que no s’ha de fer:

- No facis el que fa la gent perquè és el que s’acostuma a fer. No oblidis que el que més necessito al principi es plorar i parlar, sense forçar, quan jo vulgui.

- No facis el que no vols fer. No ajudis més del que et demani el teu cor.

- No diguis frases fetes dissenyades per aquests casos. Si no saps que dir, el millor es que no diguis res, perquè personalment no suporto aquests tipus de frases fetes, m’enerven.

- No em donis ordres ni em diguis que m’he de sobreposar, ja ho faré quan pugui, no estic així per gust. Tant sols escolta i estigues present, sense intentar aixecar-me l’ànim, no pots, ni tu ni ningú. Un cor trencat necessita temps per recuperar-se.

- no em diguis que em comprens si no has passat per una situació similar. Ni jo mateixa em comprenc, i això que fa 8 anys ja vaig fer el dol per la pèrdua del meu pare, i avui, tot és diferent.

- No treguis importància al que ha passat dient-me tot el que em queda, ni intentis fer-me veure els avantatges de la nova etapa de vida que començo. No em diguis que sóc jove, perquè si, ho sóc i que? Per tenir 25 anys la pena és menor? Es pressuposa que refaré la meva vida, tothom ho diu, creus que m’importa? Primer, que és una suposició. Segon, que ser jove no és sinònim de patir menys, tenir 25 anys i viure aquesta pèrdua implica ser viuda precoç. Quedar-te sense el recolzament més important que he tingut des de fa 6 anys, quedar-te sense aquella mà a la qual apretar quan tot va malament, sense les abraçades que em consolen, sense l’amor de la meva vida, sense el futur imaginat, tot desapareix, així que ningú tregui importància, de totes les actituds d’aquesta llista, la que més em molesta i m’enfada és aquesta. 

- Mai, sobretot, mai m’interrompis el plor. La majoria de la gent talla les emocions de l’altre no per la declarada intenció de protegir-lo del patiment, sinó amb la veritable i oculta intenció de protegir-se de les seves pròpies emocions doloroses. 

LA ALEGORÍA DEL CARRUAJE II

"Mirando hacia la derecha me sobresalta un movimiento brusco del carruaje. Miro el camino y me doy cuenta de que estamos transitando por la banquina. Le grito al cochero que tenga cuidado y él inmediatamente retoma la senda. No entiendo cómo se ha distraído tanto como para no notar que dejaba la huella. Quizá se esté poniendo viejo.


Giro mi cabeza hacia la izquierda para hacerle una señal a mi compañero de ruta y dejarle saber que todo está en orden... pero no le veo. 


El sobresalto ahora es intenso, nunca antes nos habíamos perdido en ruta. Desde que nos encontramos no nos habíamos separado ni por un momento.


Era un pacto sin palabras. 
Nos deteníamos si el otro se detenía. 
Acelerábamos si el otro apuraba el paso. 
Tomábamos juntos el desvío si cualquiera de los dos decidía hacerlo... 
Y ahora ha desaparecido. 
De repente no está a la vista.


Me asomo infructuosamente observando el camino hacia ambos lados. 
No hay caso. 
Le pregunto al cochero, y me confiesa que desde hace un rato dormitaba en el pescante. Argumenta que, de tanto andar acompañados, muchas veces alguno de los dos cocheros se dormía un ratito, confiado en que el otro se haría vigía del camino.
Cuántas veces los caballos mismos dejaban de imponer un ritmo propio para cabalgar al que imponían los caballos del carruaje de al lado. 


Éramos como dos personas guiadas por un mismo deseo, como dos individuos con un único intelecto, como dos seres habitando en un solo cuerpo.


Y de repente, 
la soledad, 
el silencio, 
el desconcierto...


¿Se habrá accidentado mientras yo distraído no miraba? 
Quizás los caballos habían tomado el rumbo equivocado aprovecando que ambos cocheros dormían... Quizás el carruaje se había adelantado sin siquiera notar nuestra ausencia y proseguía su marcha más adelante en el camino.


Me asomo una vez más por la ventanilla y grito:
_¡¡¡Hola!!!


Espero unos segundos y le repito al silencio:
_¡Hooolaaaa!


Y una vez más:
_¿¿¿Dónde estás???


...


Ninguna respuesta.


¿Debería volver a buscarlo... 
sería mejor quedarme y esperar que llegue...
o más bien debería acelerar el paso para volver a encontrarlo más adelante?


Hace mucho tiempo que no me planteaba estas decisiones. 
Había decidido allá y entonces dejarme llevar a su lado adonde el camino apuntara. 


Pero ahora... 


El temor de que estuviera extraviado y la preocupación de que algo le haya pasado van dejando lugar a una emoción diferente.


¿Y si hubiera decidido no seguir conmigo?


Después de un tiempo me doy cuenta de que por mucho que lo espere nunca volverá. 
Por lo menos no a este lugar. 


La opción es seguir o dejarme morir aquí. 
Dejarme morir. 
Me tienta esa idea.


Desengancho los caballos y le pido al cochero que se apee. Los miro: carruaje, cochero, caballos, yo mismo...


Así me siento, dividido, perdido, destrozado. Mis pensamientos por un lado, mis emociones por otro, mi cuerpo por otro, mi alma, mi espíritu, mi conciencia de mí mismo, allí paralizada.


Levanto la vista y miro al camino hacia adelante. 
Desde donde estoy, el paisaje parece un pantano. 
Unos metros al frente la tierra se vuelve un lodazal. 
Cientos de charcos y barrizales me muestran que el sendero que sigue es peligroso y resbaladizo...


No es la lluvia lo que ha empapado la tierra. 
Son las lágrimas de todos los que pasaron antes 
por este camino mientras iban llorando una pérdida.


También las mías, creo... pronto mojarán el sendero..."


JORGE BUCAY. EL CAMINO DE LAS LÁGRIMAS. 

Ens trobarem on l’essència de nosaltres habita, on les ànimes són lliures. Alguns marxen d’hora, però una gran persona em va dir un dia: Les persones moren quan deixes d’estimar-les, de recordar-les… No moriràs mai doncs, dins el meu cor hi tens un bonic espai, des de fa 6 anys, i per sempre. Siguis on siguis espera que acabi amb les meves tasques, alguns som més lents, o potser es que tenim més feina. Estigues on ets, perquè se que puc sentir-te. T’estimo molt i sempre.

                                                         ∞

ELS MEUS DESITJOS

Al web llibresperllegir.com, sen's proposava escriure el nostre desig per entrar al sorteig de dos exemplars del llibre dels desitjos, a mi no m'han tocat....quina llàstima, mai guanyo res, bé, de fet casi mai, que aquest estiu em va tocar en una revista una samarreta, però amb el llibre no hi ha hagut sort...tampoc hi ha hagut sort amb la loteria de nadal...espero que amb la del niño, si que n'hi hagi...i sinó a per l'euromillón, si em faig rica que sigui a l'engròs no???


El meu desig va ser aquest:




Desitjar, com somiar, són de les poques coses que ara per ara encara són ben nostres, íntimes i per què no dir-ho, gratuïtes, ja veurem com avança el món i si arribarem a pagar pel sol fet d'anhelar alguna cosa, de moment però els somnis i els desitjos són ben nostres, i aprofitant que encara no ens fan pagar per imaginar, podríem desitjar moltes coses, tantes que potser ens empatxem abans de tenir-les. Fa temps però, que només desitjo salut i felicitat pels meus i si en queda, per a mi també, tot allò material queda en segon terme quan la vida et sacseja de tal manera, que allà on i tenies els peus, ara i tens i els ulls, i un braç és on hi havia l'orella...quan el món es capgira, desitges tornar al punt d'inici, allà on tot era perfecte, encara que no ho sapiguéssim. Es cert que tot el que passa serveix per aprendre, sigui bo o no ho sigui tant, i puc assegurar que aprenc de tot el que visc, però desitjo viure un bon moment, feliç, al voltant de qui estimo, i descansar per uns instants dels aprenentatges de la vida, i deixar per un moment les preocupacions a fora, i poder ser feliç, de debò, de dins cap a fora, quan l'ànima et traspassa, deixant un pessigolleig dins teu. 

SONETO 141

Shakespeare


A fe mía, no te amo con mis ojos,
porque ellos han descubierto mil faltas en ti,
sino con mi corazón, que ama lo que ellos desprecian
y que, a pesar de lo que ven, está feliz de adorarte.
Ni mis oídos se deleitan con el tono de tu voz;
ni mi tierno tacto con tus burdas caricias,
ni el gusto, ni el olfato desean ser invitados
a ningún festín sensual a solas contigo;
pero ni mis cinco facultades ni mis cinco sentidos
pueden disuadir a un tonto corazón de servirte
aunque dejes sin control lo que parecía ser hombre,
para ser vil esclavo y vasallo de tu arrogante corazón.
De esta plaga sólo puede haber una ganancia:
esa que me hace pecar, me premia con el dolor.

LOVE AND DEAD

Mini entrada de reflexió, aquí queda escrit, per recordar-ho;


La última noche de Boris Grushenko, pel·lícula de Woody Allen, en ella un dels personatges diu:

Querer es sufrir. Para evitar sufrir, no se debe querer. Pero luego, se sufre por no amor. POr lo tanto, amar es sufrir, no amar es sufrir, sufrir es sufrir. Ser feliz es amar, luego ser feliz es sufrir, pero sufrir le vuelve a uno infeliz; por lo tanto, para ser infeliz se tiene que amar, o amar para sufrir, o sufrir de demasiada felicidad, espero que lo entiendas. 


...I així de complicada resulta la vida, però en el fons és tant senzill...

De moment, no és tancat per vacances...

Les cases antigues s'han de reformar i posar-hi mobles nous, i jo sóc com una d'aquestes cases.

Sempre seguint el camí marcat, mirant de no ferir el sentiments de la resta, pel tema aquell de... no facis als demès el que no vols per tu, una gran màxima aquesta, tant gran que és quasi utòpica, i desprès de 24 anys, m'he adonat que res funciona com creia, i sí, jo que em creia prou espavilada, (ja m'està bé) resulta que m'ha costat 24 anys i molts entrebancs començar a descobrir l'engranatge de la vida.

I és com quan obres un rellotge vell i veus que el seu funcionament és complex però a la vegada emet un so amb un ritme que meravella...tic-tac, tic-tac... així és la vida, complexa però amb un so que meravella...

La vida...igual que el rellotge, com comencis a desmuntar, serà missió impossible que tot quedi com abans, només un bon rellotger sap fer la seva feina...

I jo, que he decidit canviar, he obert la meva vida, i tot i fer un tic-tac poètic, m'he desconfigurat, i com si d'un ordinador es tractes, he provat de fer “RESET”, i ha estat brutal, us ho dic....res és on era, algunes coses han desaparegut i d'altres han aparegut, del no res, la paperera de reciclatge és ben plena, i la pantalla de novetats no para de fer pampallugues, fins i tot el so de la meva vida és diferent...continua sent poètic, però avantguardista i suposo que encara es aviat per saber si el RESET és per anar a millor o no, sempre em quedarà un "RESTAURAR SISTEMA" ple de disculpes i bones intencions...

De moment però, per molt que em dolgui, perquè tot i la meva "nova fredor aparent", continuo sent una persona plena de sentiments i medito molt bé cada pas, de moment però, això és el que hi ha...perquè no facis als demès al que no vulguis per tu, i si no ho compleixes, jo no puc assegurar el compliment del meu compromís...

I com si d'una casa vella es tractés, estic de reformes, en construcció, i aquesta vegada, prometo no anar a uns grans magatzems per moblar la meva vida, prometo deixar-hi entrar aquelles persones més selectes, aquells moments més impactants, i la felicitat absoluta, per deixar de banda allò que no aporta res, o que pitjor, només aporta mals de cap.

I prometo guardar un gran record del que m'ha quedat petit, del que se m'ha espatllat i del que m'ha sortit malament, perquè tot són experiències i vivències, perquè tot ensenya.

I si se’m permet, aconsello fer un “RESET” als valents, i als insegurs, els aconsello esperar als meus resultats, si són bons potser s’ho replantegen...

Deixar de tenir por a tot allò que és nou és important, però deixar de tenir por a tot el que no es necessita, a tot el que és vell, encara és més important per continuar endavant, perquè a la fi, del que es tracta és d’això, d’avançar, d’anar endavant, de no estancar-se i no retrocedir.

I sent absolutament egoista per primera vegada a la meva vida, el meu “RESET” és basa només en la finalitat de poder tirar endavant.

Voldria deixar clar, que des de sempre i per sempre, el perdó té cabuda en el meu propi engranatge vital. Amb això vull dir que no m’he convertit en un monstre fred i calculador, només he acotat algunes definicions.

DIRIA TANTES COSES (I)

La soledat m'agrada i m'hi sento molt més còmode que al costat d'algunes - moltes persones.

I no em sento estranya per tenir aquest sentiment, sino feliç, perquè dia a dia vaig descobrint quin és el meu camí.

Permeteu-me que us doni les gràcies per les decepcions, doncs n'he tret finalment el punt positiu, i no es altre que descobrir quin paper juguem cadascú en aquest joc que creieu que es la vida, que de joc no en té res, però de "papers" o millor dit, "paperots" en fa molta gent.

A vegades, em feu riure i tot....