SENTIMENTS

No sóc feliç. Això és evident. Però sóc afortunada, és potser contradictori, però tot i la meva infelicitat em sento molt afortunada, perquè només existeix una cosa pitjor al món que haver perdut l’Albert tant aviat, tant d’hora i tant injustament, i seria no haver-lo conegut, però jo l’he conegut, ens em estimat, i des de plans existencials diferents ens continuem estimant, ho sé, ho noto, no ho dubto, em conviscut, em compartit, em compartit la mateixa felicitat, objectius, desitjos i somnis, i dins tot el dolor que sento,  això em fa estar tranquil•la i em fa sentir afortunada, dins la mala sort que estic vivint, dins la desgràcia i la pena, hi ha una petita llum, hi ha un puntet que brilla intensament, i són aquest 6 anys amb tu, la gran sort d’haver-nos conegut, d’haver-nos estimat, d’haver compartit una felicitat indescriptible, i també moments més durs i complicats, com els de qualsevol parella. Ara et perdo, et perdo físicament i perdo el futur que tants cops hem imaginat, però et continuo tenint, en mi, dins meu i per sempre. 

Davant de situacions tant estressants i complexes com la que estic vivint, sota el meu punt de vista, crec que cal informar-se per saber afrontar la nova vida que començo i per això estic llegint EL CAMINO DE LAS LÁGRIMAS de JORGE BUCAY, en aquest llibre he trobat la carta d’una noia que reflexa molt bé els sentiments que em passen aquests dies, i que perfectament podria ser meva. Per això l’escric a continuació, tot i que una mica modificada, perquè puc semblar a vegades incomprensible, i es que no es fàcil viure aquesta vida que m’ha tocat, i ara per ara, avui per avui, no sóc qui era, ni pretenc ser-ho, vull que qui m’intenti ajudar, entengui que no estic passant per un moment fàcil, que no em digueu que sabeu pel que estic passant, perquè per sort vostra no ho sabeu. Entenc que ajudar-me no es fàcil, lliurement cadascú ha escollit acompanyar-me en aquests moments, no he requerit ningú, no he obligat a ningú, per això espero que entengueu, simplement intenteu comprendre, que el que he perdut en aquest moment és molt més que tot el que porto guanyat...que res compensa...

CARTA A MI MEJOR AMIGA

Por favor, quiero que sepas que yo necesito que me sostengas.
Aunque no te lo diga y aunque a veces te diga que no.


Puede que por el momento no sea capaz de pedirte ayuda porque estoy bastante aturdida, pero siempre preciso saber que estás ahí.
Debes saber que yo no espero que me hagas sentir bien ni que hagas que desaparezca mi pena. En este momento nadie puede, es imposible.
Lo que necesito es que me ayudes a calmarme, que aceptes mi dolor y que seas tan sabia como para soportar tu impotencia cuando no te dejo ayudarme.
Si no puedes llamarme porque no soportas tu dolor o no quieres aguantar el mio, dimelo. Yo lo voy a entender mejor que si pusieras excusas de todo tipo.


Espero que puedas entender mis enojos y perdonar mis exabruptos. No eres tu ni los demás los que me enfadan. Es saber que he perdido para siempre a quien más quería.


No trates de evitar mis lágrimas. Verme llorar puede ser duro para ti, pero es un modo saludable de expresar un poco de mi pena.
Te aseguro que llorar es bueno para mí, por eso cuando me encuentres llorando trata de sentarte a mi lado, y déjame llorar al lado tuyo, ese será un gran consuelo. 


No trates de conformarme comparando mi pérdida con otras peores. Mi pena es mía i intransferible. No me importa para nada las demás,  yo estoy desconsolada y que me figas que hubiera podido ser peor no me reconforta para nada, es más me molesta.
No me digas que fue lo mejor que podía pasar, porque sé que no es verdad.
No me digas que te imaginas como me siento. Nadie puede. En todo caso, por favor, pregúntame cómo me siento hoy y yo trataré de contártelo.
No me pidas que deje esto atrás, que olvide y que siga adelante con mi vida. Esta es mi vida. 
Y entiéndeme si no puedo compartir los momentos felices que estás viviendo. Me gustaría poder. Pero ahora, mi dolor es tan intenso que me da absolutamente igual lo feliz que estés, la suerte que tengas, y no puedo alegrarme por ti, no es que no quiera, es que no puedo, es que estoy rota por dentro y no es fácil vivir así.


Si quieres de verdad hacer algo conmigo, intenta ofrecerme encuentros específicos, un almuerzo, una hora libre. Yo estoy demasiado herida para poder pensar más allá de hoy o para decidir algo divertido, es que nada me parece divertido.


Necesito hacer el duelo, sabes.
Necesito ser yo, y necesito no olvidar.
Quiero solo encontrar la manera de recordarlo en paz y sin dolor, solo con amor.


Finalmente, amiga querida, te ruego que aceptes mi duelo sin interferir y que admitas mi sufrimiento sin resistencias.
Yo siempre recordaré el amor sanador que me ofreciste. 

Aquesta carta, com ja he dit reflexa el que sento, tal qual, així és, demano que si voleu ajudar-me intenteu comprendre i no jutjar-me, ara no, no ho necessito.

El llibre a part d’ajudar a la persona que pateix el dol, té un capítol destinat a les persones que decideixen acompanyar al que està de dol, de la mateixa manera en que jo he d’aprendre a viure així, sense ell, i em preocupo de fer-ho i m’informo, crec igual d’important que les persones que vulguin ajudar-me s’informin també. No naixem ensenyats, i per això cal buscar respostes. Llegia aquest capítol i em donava compte de que em molesten les mateixes coses que a la resta de la gent, que necessito el que altres que fan el seu dol necessiten. Que tothom s’equivoca...

La tasca d’acompanyar, es basa en estar al costat de la persona que pateix la pèrdua, però sobre tot en no fer el que no s’ha de fer:

- No facis el que fa la gent perquè és el que s’acostuma a fer. No oblidis que el que més necessito al principi es plorar i parlar, sense forçar, quan jo vulgui.

- No facis el que no vols fer. No ajudis més del que et demani el teu cor.

- No diguis frases fetes dissenyades per aquests casos. Si no saps que dir, el millor es que no diguis res, perquè personalment no suporto aquests tipus de frases fetes, m’enerven.

- No em donis ordres ni em diguis que m’he de sobreposar, ja ho faré quan pugui, no estic així per gust. Tant sols escolta i estigues present, sense intentar aixecar-me l’ànim, no pots, ni tu ni ningú. Un cor trencat necessita temps per recuperar-se.

- no em diguis que em comprens si no has passat per una situació similar. Ni jo mateixa em comprenc, i això que fa 8 anys ja vaig fer el dol per la pèrdua del meu pare, i avui, tot és diferent.

- No treguis importància al que ha passat dient-me tot el que em queda, ni intentis fer-me veure els avantatges de la nova etapa de vida que començo. No em diguis que sóc jove, perquè si, ho sóc i que? Per tenir 25 anys la pena és menor? Es pressuposa que refaré la meva vida, tothom ho diu, creus que m’importa? Primer, que és una suposició. Segon, que ser jove no és sinònim de patir menys, tenir 25 anys i viure aquesta pèrdua implica ser viuda precoç. Quedar-te sense el recolzament més important que he tingut des de fa 6 anys, quedar-te sense aquella mà a la qual apretar quan tot va malament, sense les abraçades que em consolen, sense l’amor de la meva vida, sense el futur imaginat, tot desapareix, així que ningú tregui importància, de totes les actituds d’aquesta llista, la que més em molesta i m’enfada és aquesta. 

- Mai, sobretot, mai m’interrompis el plor. La majoria de la gent talla les emocions de l’altre no per la declarada intenció de protegir-lo del patiment, sinó amb la veritable i oculta intenció de protegir-se de les seves pròpies emocions doloroses.