diumenge, 22 d’abril del 2012

L’HI HAURIA DIT SENSE EMBUTS TOT EL QUE PENSO (I)


No és fàcil dir el que sento. Són tants els sentiments i emocions que es barregen dins meu, coent en el meu interior. És ràbia, impotència, pena, dolor, per haver perdut el qui he perdut, i alhora, felicitat, no gaire, però en certa manera, felicitat per allò que deia l’altre dia, perquè si perdo, es perquè he tingut, si pateixo el desamor, és perquè he tingut amor, i tant que l’he tingut, però ara ja no, i és el que em cou a dins, i m’ofega la boca de l’estomac, i els pulmons i no puc ni respirar.

No sóc massa de parlar dels meus sentiments, en contra dels que molts pensen, no sóc una persona tant forta i també tinc les meves febleses. Dir en veu alta el que sento, és una d’elles, perquè se m’ennuvola la vista, i les llàgrimes cauen, i jo no em sento còmode parlant així.

Puc imaginar que qui m’estima, que la meva mare, que la meva germana, aquesta incomprensió els produeixi patiment, que la incertesa les neguitegi, i de debò que em sap greu, però només us demano un moment de paciència.

Considero necessari tancar-me per coneixe’m, per descobrir qui sóc i on he d’anar. Necessito temps per entendre que sóc només una persona en singular, que el plural de la parella desapareix. Necessito acostumar-me al nou ritme de vida, a aquest nou so, que encara ara em fa mal escoltar. Comporta temps assimilar-ho tot.

Contra qualsevol creença de que “estic bé” us dic que no és així. Que la meva existència és dura, és trista. Que no tinc dies dolents, ni de “baixón”, que de base són així, negres, i que de tant en tant, puc arribar a viure un moment gris. No se si m’enteneu.

Només necessito el meu espai, caminar al meu ritme. Entenc que no tothom estigui disposat a fer un esforç per entendre’m, no obligo a ningú a fer-ho, només demano que qui ho vulgui fer ho faci de debò. Que no recrimini, que no pretengui canviar-me, que no m’obligui a ser diferent, que m’accepti, de la mateixa manera que acceptaré aquells que vulguin retirar-se.

Que abans de recriminar-me res, us atureu un instant, i penseu en totes les coses que si que faig, en tots els esforços  de cada dia, que no per llevar-me cada dia, vol dir que sigui fàcil, que no per sortir a caminar vol dir que no em costi... a vegades m’és del tot impossible donar més del que dono, i a vegades simplement no em ve de gust, no em dóna la gana o no em compensa.

No demano companyia, ni xerrades, ni afecte, només demano tranquil•litat, poder decidir, sé jo qui guiï la meva vida, sense preocupar-me de si estaré ferint algú.  

Gràcies. Per la paciència. Per llegir-me. Per recolzar-me.

1 comentari:

  1. mil petons bonica!!!! tu tranquil·la, jo sempre dic, que cadascú té el seu ritme, uns necessiten menys temps, d'altres més, però mai hem de voler córrer ni forçar-nos, tu fes i redescobreix-te, que els q t'etimen t'esperaran.

    I per cert, escriure molt i molt bé!!!

    xxxx

    ResponElimina